Ningú no sap quines característiques ha de reunir una obra musical per convertir-se en un gran clàssic. Ningú no sap si l’obra ha de ser curta o llarga, lenta o ràpida, seriosa o divertida... Ningú no sap perquè les obres del concert d’avui formen part, de manera indiscutible, del repertori musical de tots els temps. L’únic punt en comú que tenen aquestes obres és la seva popularitat, perquè la resta és pura coincidència: n’hi ha de molt acadèmiques (com el Canon de Pachelbel) i de molt lliures (com les Danses de Bartók), n’hi ha de ben alegres (com la Marxa turca de Mozart) i de ben serenes (com l’Adagio d’Albinoni), i n’hi ha de ben rítmiques (com la Dansa hongaresa de Brahms) i de ben tranquil·les (com el Largo de Vivaldi).
Sortosament ningú no sap controlar tots els elements que intervenen en la vida d’una partitura des que s’està creant fins que esdevé un èxit mundial. Aquest èxit no solament depèn de la qualitat de l’obra, sinó de la predisposició del públic, de les modes, de la difusió, dels enregistraments discogràfics, dels anuncis de la televisió, de la seva presència en pel·lícules, del bon gust dels que la interpreten i de tantes i tantes coses més que no deixa de sorprendre que, encara que passin els anys, hi hagi obres que encara hi són presents. Aquí les teniu. Perquè a nosaltres també ens agraden.
