A finals del segle XVIII, Viena estava plena de compositors. No era fàcil guanyar-se la vida amb la música —la competència era ferotge— i per això havien de diversificar la feina: organitzar concerts a benefici propi, tocar als salons dels nobles, donar classes, atendre encàrrecs operístics o cambrístics, fer gires, compondre el que les editorials els demanaven, participar en competicions musicals (estaven molt de moda els duels pianístics), etc. Tots els músics europeus somiaven en establir-se a Viena, la capital musical d’Europa gràcies als últims emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic: Josep II (que va morir el 1790), Leopold II (mort el 1792) i Francesc II (mort el 1835). Ells van continuar i potenciar la tradició musical de l’Imperi que es remuntava anys enrere, amb militars, nobles i polítics melòmans que s’envoltaven del bo i millor d’Europa en l’art dels silencis i els sons.
A Viena florien els teatres d’òpera (els de la noblesa i els de les clases populars), les sales de concerts, els palaus de nobles i prínceps amb les corresponents sales de música de cambra i una nombrosa i adinerada clientela sempre disposada a rebre classes de música particulars. Les grans festes i efemèrides se celebraven amb l’estrena d’una òpera o una cantata, als funerals d’alt llinatge no hi faltava un Requiem escrit per a l’ocasió, les presentacions en societat comptaven amb balls i concerts, i l’Església seguia tenint un paper central en la producció de música sacra, malgrat els flirteigs dels emperadors amb la massoneria i les idees revolucionàries que venien de França.
Els tres autors que conformen el programa d’avui només van coincidir a Viena deu anys, de 1781 a 1791, un període daurat en què Joseph Haydn era mestre de capella al palau del príncep d’Esterházy i la seva reputació com a simfonista i quartetista era màxima, Antonio Salieri (18 anys més jove que Haydn) era el compositor oficial de la cort i tenia un èxit inqüestionable amb les seves òperes, i Mozart (6 anys més jove que Salieri) acabava d’instal·lar-se a la capital buscant fortuna. El respecte i l’admiració entre tots tres va ser notori, però també la rivalitat per aconseguir feina, especialment pels encàrrecs que venien de l’emperador. Entretant, un jovenet pianista alemany, va rebre classes de tots tres: de Mozart (ben poques), de Haydn (bastantes) i de Salieri (moltes). El noi es deia Beethoven, però aquest ja és un altre capítol musical de la ciutat de Viena.
David Puertas Esteve
