Després de l’experiència reeixida que la Fundació Mas i Mas va posar en marxa l’11 de setembre de l’any passat, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana col·labora enguany per omplir amb l’obra dels nostres millors autors i intèrprets l’emblemàtica Sala de Concerts modernista en la Diada Nacional. Enguany, a més, tal i com ja ha quedat palès en la programació de nombroses sales de concert com la que avui ens acull, la casualitat ha fet que coincideixin en el calendari diverses efemèrides relacionades amb compositors catalans: noms com Toldrà, Montsalvatge, Lamote de Grignon, Mompou, Blancafort, Malats, Alió... –i encara en podríem trobar algun altre– han estat més presents que mai en els programes de concert. És per això que la cita d’avui no els podia deixar de banda. L’audició, per tant, serà tan sols una de les moltes mostres possibles de la riquesa del nostre patrimoni musical. “Tant de bo que, a Catalunya, d’ara endavant, no hi falti la música dels seus fills il·lustres”, dèiem l’any passat. Tant de bo –podríem afegirhi enguany– que la celebració d’aquest concert, en una data tan assenyalada, esdevingui tradició per poder-hi contribuir.
Onze de Setembre
Recuperar de l’oblit aquells noms propis que, per circumstàncies diverses, hi han caigut és una de les tasques més nobles a les quals es pot entregar una comunitat cultural. En el cas que ens ocupa, el de la creació musical catalana, malauradament, la feina a fer no és poca. El violinista i compositor barceloní Joan Manén –i, amb ell, la seva música– és una de les figures que, en els últims mesos, han motivat la creació d’entitats diverses que porten el nom dels nostres compositors i que, amb més o menys capacitat, pretenen reivindicar-los mitjançant, entre d’altres activitats, el suport a la difusió de la seva obra. Amb la cita d’avui, la Fundació Mas i Mas vol aprofitar la força d’una data significativa per mostrar el seu suport a iniciatives com aquesta. Els simbolismes, a més, no s’acaben aquí: el programa de concert presenta, com un dels elements principals, la interpretació de “Nova Catalònia”, poema simfònic estrenat al Teatre Líric el 1900, quan el compositor comptava només –atenció!– dotze anys d’edat. Tant de bo que el títol d’aquesta obra esdevingui profètic i ens estimuli, en aquests moments difícils, a aprofitar l’oportunitat que hi ha al darrere de tota crisi. Tant de bo que, a Catalunya, d’ara endavant, no hi falti la música dels seus fills il·lustres.
